|
303. EL CANIGÓ (1)
Montanyas regaladas | son las del Canigó,
Que tot l’istíu floreixen | primavera y tardó ;
(Daume l’amor, minyona, | daume lo vostr’amor
Daume l’amor, minyona, | consuelo del meu cor).
Tardó y primavera | y en tot temps hi ha fló ;
N’hi ha un rosé de rosas | clavells de tot coló,
N’hi ha una d’espedilla, | sí me la porto yo.
Lo pare m’ha casada | m’ha dat amb son pastó.
Em fa guardá las cabras, | ell guarda los moltós
Ell resta á la montanya | yo resto al Rosselló,
Ell beu de l’ayga fresca | yo bech del vi milló,
Se fa l’ayga escaldada | yo caldo de moltó,
Ell dorm sus de la gleba | jo’n un llit de cotó...
De quinz’ en quinze baixa | per ‘ná rampli’l sarró,
L’un porta la c’rabassa | l’altre porta’ l bastó.
|
