341. MONTAÑAS DEL CANIGÓ(1)

Montanyas del Canigó | son frescas y regaladas,
Mes á mes á n’aquet temps  | que las ayguas son geladas.
Tres mesos n’hi vaig está  | sens veure persona nada,
Sino un trist rossinyolet  | qu’al eixí del niu cantava.
Mes ara’m penso qu’es mort   tres dias ha que no canta,
M’ha pegat anyorament | y una cruel malagana.
Ningú no m’enten el mal, | ni metjes ni apotecaris,
Sino una gentil minyona | que l’amor m’en te robada ;
M’en te robada l’amor | el meu cor y las entranyas.
M’en aní á l’Ampurdá  | per purgarme y eixaroparme,
Ni ab purgas ni ab xarops | la salut á mi’ m tornava.
Al torrent de Sant Martí | l’encontrí que sabonava ;
Yo li’n dich : « Deu me la guart, | coló de rosa encarnada. »
Ya no m’en torna rahó |  com si l’hagués mal parlada ;
Me la miro de las mans, | veure quants anells portava,
No’n portava sino un, |  una dobla d’or costava.
Me la miro yo dels peus, | veure quin calsat portava,
Porta sabata ab taló | y la mitxeta encarnada.
Me la miro yo del cos, | veure quin gipó portava,
Porta gipó d’escotí | ab un cordonet de plata.
Me la miro yo del cap, | de quin modo va tocada,
Porta una pinteta d’or | ab uns lligamets de plata.

(1) Milà i Fontanals, Manuel. Romancerillo catalan : canciones tradicionales. 2e. ed. ref. y aum. Barcelona : La Renaixensa, 1882