LA PASSEJADA DE LES PLATANES

 Viatjants que l món sou cansats de corre,
serra, mar i pla, seu, palau i torre,
la Seca, la Meca i la vall d’Andorra,
si us fa vostre estela anà a Perpinyá,
castells ni museus no us feu ensenyà.

Dins llibret difús no és facil fer tría.
A seguir-ho tot, hom se desgarría,
i la garra almenys d’un Inglès caldria.
Cregueu-me: mirat Llotja i Castellet,
a cap monument no feu més l’ullet.

Demaneu, i pus, la gran Passejada.
S’hi va de peu pla, sense cap pujada.
D’hortets amb casots és entornejada.
Tant aviat veieu un vell pont, un rec,
Un soroll enorme us atura en sec.

Al oïr de lluny lo remor intensa,
-“Serà el fort respir de la Vila” hom pensa,
“confusos brogits que la turba llensa”...
Més, quan sou aprop, el cap aixecat,
n’esteu una estona, ull-pres, palficat.

Un bullici sord, com d’incendi, s’alça.
Diríeu el mar, quan tot se transbalsa
i que l’ona a l’ona enrabiada encalça.
Sou el mariner, al bell cap del moll,
a punt de lluitar amb l’uracà foll.

Pró, tot ben mirat, no s perilla gaire.
Es allí que trona, allí dalt, dins l’aire.
El vent, no més, joga amb el ram cantaire;
i juntes les veus dels mil instruments
per l’espai calmós giten chor immens.

¡ Arri, violí, trompeta, arpa, sistre (1) !
L’orgue s descadena, obert tot registre,
com si acompanyés del Senyò l ministre
Donant dés l’altar la benedicció
al poble aclinat en gran devoció.

Sí, sí, sou enfront d’una iglesia vella,
de gótic estil; una meravella !
Les cinc voltes fan ressó (2) que cervella.
Viuen els pilars, arcades, trespol (3).
Fulles i brancam, tot belluga al sol.

El segle passat tot just puntejava;
un hom que l cordill, espert, manejava,
llaurada eixa terra, us la planejava,
i, confiat, dessobre el faldar matern
teixía eix reixat de planter etern.

¡ Quants li han succeït, esbrotant la rama,
sobre el branquilló çà i llà la cama !
Vostres noms obscurs no ha guardat la fama,
oh pobres obrers, qui d’un braç traçut
guiàveu dins l’aire el ramell toçut !

« Alt ! més alt ! » us deia una ambició noble.
l’ideal soberc que, enaltint el poble,
fa qu’a cap mal vent son coratge s dobla.
I alt, més alt l’arbreda anava pujant,
cada any vint pams més de terra ombrejant...

¡ Mireu com al sól el tronc ferm s’encranca!
Tres canes de soca, i sall doble branca.
Sembla, cap per baix, nin que s’eixarranca,
cama dreta i peu dins del cel movent.
en pernejar boig de molí de vent.

Forca de dos puells(4), llisos i séns nusos,
feta per gegant; parella de fusos,
al cap coronat de monyocs(5) confusos
de cànem verdós que l nou any forneix,
la tardor escampa i un altre any guarneix.

Oi! quin benestar sots l’excelsa(6)  volta,
quan l’istiu pel camp sos tufs calents solta!(7)
Passejant solet a l’ombra, s’escolta
del brancs fressejant el suau remoreig,
boi llurcant fadrins en tranquil festeig.

Del sól arruixat la frescor ressua.
La discreta llum que dels cims traspua
a rodals su ls troncs fa una llarga cua.
Un home assegut deixa sobre l pit
recaure son cap ; ve-l’aquí ensopit...

Es die feiner. El quiet santuari,
sonorós, retruny al pas solitari.
Un prèvere va llegint son breviari.
Així, quan el temple está abandonat,
és moment ditxós per l’aficionat.

Oh triat redós per fruir de l’hora !
A penes si s’ou ecos del defora.
Un tramvía tinda a la bella vora.
Tot, de bat a bat; i tot tant reclós.
La corrua allá. I ací el bon repós.

Més no dura sempre eixa calma intima.
Arriba l diumenge; el passeig s’anima.
S’hi veu damisela en cinteta prima,
burgès espompit, vagarós soldat
les mans a l’esquena ; i tothom mudat.

Quin camp virolat de flors, l’alameda !
La turba, muntant i baixant, s’enreda ;
burell i sarguill costegen la seda.
Tothom pimparrat i guardant son seny
admira, o enveja, o passa amb desdeny.

Una tarde, el cap d’afanys está lliure.
Fa un cel tant blaviç ! N’és un pler de viure.
Xiques a bracet se fan farts de riure,
minyons per detras tirant-les pirops.
Tots, per munt, per vall, van vint cops, cent cops.

Sobre un kiosk ombriu la musica toca.
Escolta, plantat, rall de gent badoca.
vells movent el cap, nins badant la boca.
S’esten dins la nau el potent ressó
i vola als estrems de la professó.

Pot creixe l ramat, mai la cleda és plena.
Serà païdor de mare-balena ?...
Per la Fira, sí, de bones alena
el monstre; se vol tipà i afartar,
i s’infla i se tiba, a punt d’esclatar.

Arriba l botaç, l’horrenda boluda.
La quintuple boca empassa, goluda,
tot lo que li escau, tant bé a la menuda
com en gros, gentalla a munts i pilots,
estimbada allau, bronzents avalots.

Vuidats vinyes, camps, masos i vilatges
tot desbota aquí. No s veu que visatges
encantats davant dels llampants prestatges
on l’Hércul s’eixampla, l clown fa l flaüt,
i s mena un concert de truca-l’embut.

Perxó, en la teulada els aucells no s mouen ;
eix remenadiç, sembla que ni l’ouen.
Dins l’espai serè fulles volten, plouen.
Sols par que ls pilars s’han tornat més llargs,
i més-més amunt s’enlairen els arcs.

Per l’immens aplec l’estancia és de mida.
Com li esqueía ahir quedar-se adormida,
ressurgeix avui, fa la presumida,
l’hospitalitat dispensa a tothom;
vingui gent i gent; mai fa corrontom.

Sos tresors no ls tanca ambe clau avara.
Ni a l’espellotit mostra mala cara.
Es etern somrís. Es la joia rara
que pobres i rics gaudeixen de franc
el palau de tots, on no s coneix rang.

Oh l’hermós passeig, perpetuament jove,
si, tristos, cada hora un ramell ens roba.
tu, renadiu, sempre alces branca nova.
També, quan ens blinga edat, senectut,
el miratge ens duus de la joventut.

Per tant que, als casals fent pas, se t’esbadi
el mur protector, que aixó no t’enfadi !
Resta-ns, com nostra honra i nostre pal-ladi !
Séns mirà als entorns, treu borrons i grills !
Fes, altra centuria, ombra als nostres fills !

Pau BERGA
In : La Veu del Canigó, 9, 1911

(1) Sorte de harpe.
(2) Écho.
(3) Plafond.
(4) Pointes.
(5) Poignée.
(6) Haute.
(7) Laisse aller.