DE L'EMPORDANET A PERPINYÀ

1930
[...]
A tot el curs del riuet-o sigui de la Bassa- es produeix una alternació de la vida de la ciutat. Devers els paratges del Castellet, damunt la barana, apareix, a vegades, una rastellera de gitanos. Els gitanos de Perpinyà són remarcables. Són molt típics, sorneguers, acabats en punta, amb unes gorres enormes, com núvols, al cap. De tant en tant es toquen l’os de l’esquena, constaten que és sempre allí mateix, fan voleiar la vara i miren, amb una barreja de satisfacció i d’enveja, com passen les euguetes i els cavalls. Una mica més avall, el passeig dels Plàtans mostra una magnífica i tardoral esplendorositat, gairebé teatral. Les criatures corren amb la rotllana- “la nena de la rotllana, porta el vestit carmesí...” – i les senyores casades s’hi van madurant; les fulles cauen intermitentment i fan a terra una càlida escampadissa daurada i sentimental. El clima del Rosselló- l’aire de tramuntana- sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení- i concretament, de les senyores casades. Dóna vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l’esperit i molta gana. Els vents del sud no són pas gaire favorables a la imaginació : són aclaparadors i estèrils. El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l’adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta ans, de Perpinyà, és sensacional.
Dels Plàtans estant podeu fer la circumval·lació sud-est de la ciutat. Arribeu fàcilment a un paisatge militar una mica anacrònic- que comencen ara d’enderrocar. És possible d’arribar a una esplanada en la qual es pot veure fer la instrucció a soldats senegalesos, negres i gegantins, l’ull rogenc, la pell sempre enllustrada, les dents blanques i bestials. En aquests topants hi ha algun dipòsit militar, edificis i casernes amb soldats a les finestres i alguna senyoreta vestida de verd o de rosat, els llavis pintats, que passa un moment damunt els angles freds de l’arquitectura militar.

1962
... Aquest fet ha fet aparèixer a la meva memòria, que ja comença a esfumar-se, la primera vegada que vaig venir a Perpinyà, amb el meu pare, per la fira de Sant Martí, que és l’11 de novembre de cada any. Era l’any 1913 i jo tenia setze anys. El meu pare, que s’interessava per les coses de l’agricultura, em portà a diversos magatzems de maquinària agrícola. Encara recordo l’avorriment que hi vaig passar! El que m’hauria agradat hauria estat veure els números espectaculars de la fira de Les Platanes- la dona-canó, els germans siamesos, les senyoretes del Tonkin, el gavatx corpulent que es menjava el vidre. Des de 1913 fins avui, he passat moltes hores al Rosselló, conec molts pobles i poblets d’aquesta rodalia, he divagat bastant per Perpinyà- ara penso que potser hauria fet bé de casar-m’hi amb la senyoreta Margarida-, i les obligacions de l’ofici em portaren a conèixer molts rossellonesos importants...
... Perpinyà ha tingut, en els curs dels últims decennis, tres successives ampliacions. La primera es produí devers ponent, cap a l’estació del ferrocarril i tingué en l’anomenada “Avenue de la Gare” la seva espina dorsal..
La segona ampliació de la ciutat es projectà sobre la part nord, a partir de la vella muralla paral·lela al riu i tingué lloc als primers decennis d’aquest segle. Aquesta ampliació flanqueja el més gran esdeveniment napoleònic de Perpinyà, és a dir l’aparició de la gran avinguda de plàtans que tingué lloc el 1805. Els prefectes i generals del Primer Imperi feren construir moltes d’aquestes avingudes, que serviren en moltes ciutats europees- d’Itàlia, per exemple- de marc per a les fires de bestiar i al mateix temps perquè la ciutadania prengués el sol o l’ombra del seu opulent fullatge, segons el moment de l’any. L’èxit que tingueren aquests arbres al Migdia de França féu que el Ministère des Travaux Publics adaptés el plàtan per a flanquejar les carreteres, i és per aquesta raó que el Ministeri de Foment de Madrid adaptà també aquest arbre per a les nostres. Després de la gran avinguda de plàtans, napoleònica, de Perpinyà, l’alcalde Payrà construí el Jardí que porta el seu nom, a la porta del qual hom posà el monument als morts de 1914, obra de Gustau Violet, de la família dels Violet de Thuir, creadors de Byrrh, fortuna considerable. Bustau [sic] Violet no fou un escultor de la substància de Maillol, però fou un gran senyor, d’una inoblidable generositat. Així, el Jardí que amplià les Platanes es produí cap a llevant, és a dir, cap a Castell-Rosselló i, en definitiva, cap al mar de Canet.

Josep PLA  
In :  De l’Empordanet a Perpinyà (Barcelona, Destino, 1990)